Ressenya oral d'un llibre tècnic: "Llegir per a crèixer" i "Poemania"

Ressenya d'un llibre tècnic: GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

Ressenya d'un llibre clàssic: Alicia en terra de meravelles

A aquesta ressenya anem  a parlar de manera crítica de la novel·la de  Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com Lewis Carroll. Aquesta va ser escrita al 1865, i ha sigut traduïda  un gran nombre d' idiomes. És un dels contes infantils més importants del món, l' impacte ha sigut tant extraordinari, que ha inspirat teatres, videojocs, musicals, ballets, pel·lícules ... 

La història va començar a ser relatada a un passeig pel Tàmesis, el 4 de juli de 1862. Al vaixell anava el matemàtic Charles Lutwidge, el capellà Robinson i les tres germanes Liddell: Lorina, Alice i Edith. Les xiquetes digueren a Charles que contara un conte, ell, que tenia predilecció per Alicia, començà a contar una història anomenada "Les aventures subterrànies d'Alicia". 

Alicia al país de les meravelles és una novel·la fantàstica que mostra els somnis d'una xiqueta anomenada Alicia. Aquesta segueix a un conill blanc i cau a una llodriguera, ella troba un món fantàstic on l'il·lògic es torna lògic i al contrari. Aquest és el país de les meravelles, en aquest país Alicia viu experiències úniques amb uns animals i personatges molt particulars.

 

El nostre objectiu és analitzar l'obra narrativa. Per això podem dir en primer lloc que els personatges presentats, els paisatges, els animals... estan plens de màgia, de creativitat,  d'imaginació... Les situacions que viu Alicia són tan sorprenents que fan que els lectors vullguen llegir més i més.

Com vaig dir a la tertúlia és molt cridaner els monòlegs interns que té Alicia amb ella mateixa, molts pareguts als que té la Colometa a " La plaça del diamant". L'objectiu d'aquestes conversacions amb ella mateixa poden ser la necessitat d'autoregular-se, i fer memòria de totes les cosses que ella sap.

En segon lloc també hem de ressaltar la importància cultural de l'obra, ja que per mitjà d'aquesta continuem coneixent poemes, rimes, frases fetes antigues que perduren encara als nostres dies. A pesar d'açò, hem de recalcar que la història no és originària del nostre país, si no que és britànica, per això molts detalls com la crítica als seus costums, a la seua política o a la seua cultura els perdem. 
També hem de dir que molts lectors han mostrat la seua disconformitat amb la incoherència de l'obra, pel seu surrealisme, per la protagonista, o les seues aventures sense cap ni peus.

En conclusió puc dir des del meu punt de vista que l'obra es al·lucinant, els personatges, el ritme de la història, la màgia, tot té un poc de psicòtic, açò transforma un conte clàssic per xiquets en una obra literària mundialment coneguda i alabada per moltes generacions.

PLA LECTOR

INTRODUCCIÓ

Som un col·legi públic on trobem el primer cicle d'educació infantil, el segon cicle d'educació infantil i primària, nosaltres ens centrarem principalment als dos cicles d'infantil, totes les nostres activitats tenen un enfocament educatiu i una finalitat didàctica, donant molta importància al joc i la diversió.

Cobrim les seves necessitats fisiològiques bàsiques: son, alimentació, descans, higiene, joc, desenvolupament psicomotriu, afectiu i relació social.

Tot això en un entorn natural privilegiat, que ens permetrà desenvolupar les capacitats dels més petits mitjançant el respecte a la natura i l'entorn.

La convivència, el respecte a la diversitat i la col·laboració i participació activa amb les famílies seran els eixos fonamentals de la nostra pràctica educativa.

El nostre  col·legi  està ubicat a Llíria, la ciutat de la música, al carrer Duc de Llíria nombre 62. És un edifici independent, està envoltada de blocs d'habitatges però que no limiten amb el centre, per tant no impedeixen el pas de la llum natural.

Pròxim al col·legi es troba una ludoteca i una escola d'educació infantil. També trobem un parc anomenat "Sant Vicent de Llíria" envoltat d'àmplies zones verdes.

La població que resideix a la capital de la comarca del Camp del Túria es dedica un 27% a l'activitat industrial que s'ha desenvolupat particularment en els últims anys, donada la seva evolució des de l'artesanat tradicional; Així doncs, l'economia de Llíria ha passat d'una estructura econòmica tradicional (agricultura de secà, artesanat local) a una moderna (agricultura de regadiu, industrialització, activitats terciàries). El principal sector és la confecció, seguit dels materials de construcció i el moble. Les hortalisses constitueixen el principal cultiu.

La major part de la població es distribueix en urbanitzacions i / o xalets. També en el centre del municipi resideixen estrangers. Actualment la població estrangera censada representa el 11,31% del total de residents de Llíria, sent superior al percentatge que s'obté per la província de València (8,06%).

El nostre pla lector "S'obri el teló" va dirigida al grup de xiquets i xiquetes de l'aula l'esquirol, de 3 a 4 anys. En aquesta etapa, els xiquets i xiquetes ja són capaços de comunicar-se amb els altres fent servir oracions comprensibles. A més ja són capaços de realitzar una gran varietat de moviments, de motricitat fina i gruixuda.

En aquest moment no comptem amb cap xiquet o xiqueta amb necessitats educatives especials, però si n'hi ha, es durien a terme les adaptacions necessàries per a la consecució del projecte.

Considerem que és important inculcar, des de petits, l'interès per la cultura, i que la millor manera de fer-ho és per mitjà del teatre, que és una de les activitats més completes, per la qual podem animar a la lectura, sent una bona forma d'apropar a la literatura. Sense oblidar que és un gran potenciador de la creativitat, la imaginació i l'espontaneïtat, potenciant el llenguatge oral dels més petits, per aquesta raó l'aula estarà habilitada amb diferents contes, parlarem amb les famílies perquè hi hagi una col·laboració per part seva i puguin participar en alguna activitat

Mitjançant el teatre representen la seva manera de percebre la realitat, ja que fa que els xiquets i xiquetes siguin els veritables protagonistes, sense oblidar la importància que tenen les relacions socials i afectives, per la qual cosa l'estreta relació entre l'escola i la família resulta del tot necessària . El més important és relacionar habilitats i desafiaments per mantenir l'atenció dels xiquets i xiquetes que aprenguin disfrutant.

El nostre pla lector està plantejat des d'una perspectiva global, per tant, s'engloben els continguts de les diferents àrees en cadascuna de les activitats proposades. Un exemple clar d'aquesta línia metodològica, és la nostra activitat "El dia de Pepito" en la qual treballem sobretot, continguts de l'Àrea de Llenguatges: Comunicació i Representació, ja que es tracta d'una petita representació d'un guinyol. Però a més, gràcies a aquesta activitat podem abastar l'àrea d'autonomia personal, ja que en aquesta representació, tractem temes quotidians i rutines del dia a dia dels nens (aixecar-se, rentar-se, alimentació ...).

Durant aquesta etapa es proporcionarà un ambient acollidor, amb situacions planificades que resultin previsibles per als més petits i, a més, una relació personal positiva que transmeti als xiquets  seguretat, confiança i autoestima. Per aquesta raó, la nostra jornada escolar manté una repetició de les diferents situacions i activitats que es realitzen a classe, ja que als xiquets els proporciona seguretat preveure el que succeirà en cada moment.

S'intervindrà proporcionant als xiquets espais diferents per a cada moment en els quals puguin actuar amb llibertat, a més de materials i activitats que estimulin el joc i el moviment del seu propi cos. Per a això, disposarem de múltiples espais com el pati, l'aula de psicomotricitat i els diferents racons, com el de lecto-escriptura, el de plàstica i de música, el d'assemblea, el de teatre i el de joc simbòlic, (cuinetes, construccions, mares i pares), en els quals els nens actuïn per pròpia iniciativa i manipulin i explorin els materials i espais.

Les activitats sempre seran explicades abans de realitzar-les i després es deixarà experimentar a cada nen.

Partint dels coneixements previs dels infants, farem que les activitats siguin el més properes i significatives per a aquests, afavorint així l'adquisició de nous aprenentatges.

Pel que fa a la avaluació, es realitzarà mitjançant l'observació directa i sistemàtica, a més, la mestra farà preguntes a cada activitat, i ira realitzant anotacions per observar el progrés dels alumnes i les alumnes.

DISSENY DE LA BIBLIOTECA

Pel que fa al lloc on es troba la biblioteca, és un espai visible i proper per a l'ús diari d'aquesta. Un racó de la classe estarà reservat per a la biblioteca. Les prestatgeries que s'utilitzen per als llibres són d'una alçada equivalent a la dels nens de l'aula, perquè així els llibres estiguen a l'abast dels nens, afavorint així l'autonomia dels alumnes. La decoració, la dedicació i la importància que se li dóna a la biblioteca és igual o més gran que la que se li dóna a les joguines. La distribució que tenen els llibres a la prestatgeria són com si aquesta es tractara d'un aparador, perquè a l'hora d'escollir un llibre els nens prèviament puguin observar l'atractiu exterior que els llibres tenen i així afavorir la curiositat pel que hi haurà a l'interior del llibre.

Pel que fa al contingut de les lectures de la biblioteca ha de diversos tipus, llibres de consulta, contes, pictogrames, llibres d'altres llengües (sobretot diccionaris visuals) ... Els llibres de consulta poden ser utilitzats en qualsevol moment del dia, ja que així s'afavoreix la creació de l'hàbit lector en els nens i s'aprèn a descobrir la importància que tenen els llibres, no només per entretenir i gaudir dels seus múltiples històries sinó també per aprendre. Els contes que es troben a la biblioteca són contes amb grans moralitats, que animen a la reflexió i tracten temes rellevants per als nens de tres i quatre anys. Durant el temps de joc dins de l'aula els nens poden llegir els llibres que vulguin, o quan acaben una tasca abans que els altres. Però també es realitza lectura en conjunt en el temps de l'assemblea o quan es tracti un tema a l'aula que tingui relació amb un d'aquests llibres.

ACTIVITATS

Les primeres activitats van al voltant del conte de blanca neus i els set nans, en primer lloc la mestra realitzés una activitat on, després de fer una activitat on cada xiquet i xiqueta farà

un titella del personatge que li hagi repartit la mestra, tot això serà perquè se'ls desperti l'interès per l'obra de blanca neus, per tant un cop despertat l'interès la mestra expliqués el conte de blanca neus i després se'ls ha de fer diferents preguntes per saber si s'han assabentat bé de la història.

Al dia següent la mestra els recordarà el teatre que van llegir el dia anterior i realitzaran una activitat on cada xiquet i xiqueta ha de decorar un mirall amb diferents pintures i després, per parelles, un xiquet es posarà darrere del mirall i un altre davant, i dient "mirallet mirallet màgic" el xiquet que aquesta darrera del mirall li dirà coses bones al seu company i després al reves, amb aquesta activitat els xiquets reforçaran la seva autoestima,

La següent activitat consistirà en sortir al pati i buscar els diferents elements del conte, és a dir, la poma, els nans, el mirall i els animals. Amb aquesta activitat treballaran en equip i recordessin el conte.

Un altre dia, la mestra tornarà a explicar el conte de blanca neus i els set nans, i col·loqués un racó a l'aula amb diferents disfresses perquè els xiquets i xiquetes puguin divertir representant el conte.

Un altre conte que es comptarà a classe serà la rateta presumida, abans d'explicar el conte, la mestra mostrarà un llaç molt llarg, i els dirà als xiquets i xiquetes que és una part important en el proper conte que expliquessin, per això la mestra amagarà el llaç a classe i per mitjà de diferents pistes dels alumnes hauran de buscar el llaç i trobar-lo. després, creessin la seva pròpia diadema amb orelles de ratolí, amb l'ajuda de la mestra.

Per a la següent activitat es demanarà la col·laboració de les mares i dels pares dels xiquets i xiquetes, i una tarda aniran uns pares a representar amb titelles el conte de la rateta presumida, mentre els alumnes escolten i participen amb les seves orelles de ratolí. Un cop explicat el conte, la mestra portés diferents disfresses que es col·locaran en el racó de l'aula i els nens i nenes hauran de representar el conte, demostrant així que han estat atents.

Per últim, demostraran la seva creativitat plantejant diferents finals per als contes tractats a classe.

ACTIVITATS AMB TOTA LA COMUNITAT

El pla lector no està destinat només als alumnes i alumnes d'infantil, sinó també per als alumnes i les alumnes de primària, per això, tot el col·legi ha realitzat un pla lector en el qual es realitzen diferents activitats durant tot el curs escolar, amb la finalitat que s'inculque l'amor i l'interès per la lectura.

Per això, una hora a la setmana els alumnes i les alumnes acudiran a la biblioteca per gaudir dels diferents llibres.

Per al primer i segon cicle d'infantil es comptés amb l'ajuda d'un conta contes, i a primària seran els mateixos xiquets i xiquetes els que llegiran els seus contes.

D'altra banda, i com ja hem comentat anteriorment, la col·laboració amb les famílies és molt important, i és per això que es comptarà amb la participació dels pares i de les mares per a realitzar obres de teatre, conta contes, i diferents activitats.

A més durant el curs estan programades quatre sortides, una al teatre l'estrella, una altra a un conta contes, una altra a una biblioteca i una altra al parc de vivers el dia del llibre per gaudir dels diferents contes que ofereix la fira del llibre.

Rondalla: EL FERRER DE BÈLGIDA

Açò va anar i era...un ferrer que nasqué, visqué i morí a la vila de Bèlgida fa cosa d’un parell de segles, i que, segons conten, era més dur que el mateix ferro que treballava. 

                                                         

S’havia casat amb una tal Pepeta la corretgera i feien un matrimoni molt ben avingut encara que tenien genis molt diferents. El marit, home d’espenta, tot s’ho trobava fet; ella, en canvi, fàcilment s’agoniava de les dificultats de la vida.

Tenien dos xiquets polits i rebolicats que es criaven forts.

Toni el ferrer tenia la casa i ferreria a les afores del poble, allí per on passava i passa el vell camí de Gandia. Des d’allí, l’alegre trinc-trinc del martell colpejant l’enclusa, botava per damunt del poble i es sentia de totes les foietes  del terme.

Arribà un hivern molt cru i a tota la vila no es sentien més que llargues i nocturnes tossides i freqüents tirallongues d’esternuts. Tothom estava encatarrat. Així, no se’n va lliurar la família del ferrer. Primer caigué malalta Pepeta i encomanà el refredat a l’home, però ell dominà la malaltia sense fer llit ni deixar de treballar.

Quan es va posar la cosa malament del tot, fou dins de l’habitació dels infants. Entrà, d’un bot, i li sentí dir:

- Ai, Toni, que se’ns moriran els xiquets!

Ell se’ls mira: “quines caretes”! Però ben prompte va reaccionar.

-Què se’ns han de morir! No sóc jo el ferrer del poble? No sóc jo qui adoba les portes de l’església, qui n’apanya les claus?

- I això què li fa?

- Que què li fa? Dona, que aniré jo quan no hi haurà ningú dins l’església, per poder parlar en confiança, i ho diré a Sant Pere, que deu estar-me agraït per això d’apanyar les claus...I si cal, parlaré també amb el Nostre Senyor.

Pepeta es va animar.

- Però tu series capaç...?

L’endemà de bon matí, abans de missa d’alba, quan al carrer feia un fred molt gelat, s’alçà Toni i se’n va anar tot sol a l’església, i, a la mitja llum d’una llantieta, s’acostà a l’altar de sant Pere.

- Compant-me - li diu tot campanal però amb respecte-, sant Pere beneït, veges què em passa: els meus xiquets han agafat una pallola molt forta i no és cosa que se’n vagen al cel abans d’hora, doncs jo vull, i crec que és just que siguen dos bons ferrers. Ja us hi aclarireu tu i el Nostre Senyor.

- Tinc confiança en mi, donat que tots dos ens ocupem de les claus, i ves-te’n a casa tranquil, que tot s’arreglarà.

Toni es va quedar dubtós, però se’n tornà a casa i ningú del poble no sabé res de la seua visita a l’església.

-  Pepa- diu a l’entrar a casa-, veus? Jo ja sabia que es pot parlar amb un sant quan tens raó.

- Passa, passa a la cambreta!- li va respondre ella plena de goig.

Hi passà Toni i s’hi trobà els xics sans i bons i pegant-se coixinades d’un llit a l’altre. 

De la pallola, ni rastre quedava!

Aquella mateixa nit Toni va tornar a l’església i, directe, s’adreça al sant:

- Xe! Que content que estic...amb tu i el Nostre Senyor; us haveu portat com a homes de veritat! Així, que us convide a dinar el diumenge vinent.

- Fet- accepta sant Pere-, però no en digues res a ningú. Vindrem a dinar com si fóssem uns parroquians teus d’un altre poble de la vall. La dona que no en diga res tampoc, ni als xiquets...

Arribà el diumenge, i el matrimoni estaven que no cabien dins la pell.

- I si no vénen?- deia ella.

- Calla, dona!- s’afermava Toni-.¿Com no han de venir si me n’han donat paraula?

Una altra cosa desassossegava la pobra dona; no tenien cap pollastre, i donar conill a uns convidats tan il·lustres no estava gens bé.

-Mira, quina altra!- comentà tot impetuós el ferrer-. D’això t’agonies tu? Amb dir-los que és arròs amb pollastre, en pau!

- Ai, no, que això és dir mentides!- s’hi oposà ella tota temerosa.

Però a la fi, ell, la va convèncer.

Quan ja el sol s’havia entrespolat per damunt dels pinars alguns veïns del poble que 

tornaven del camp, vegueren vindre dos homes forasters pel camí de Gandia. Un era d’edat, calb i prou gros; i l’altre, jove i de complexió més fina, era ros i portava una barba que li donava una gran bellesa. Tots dos saludaven tothom que trobaven, i desprenien com un fluid misteriós que despertava una gran simpatia en els qui els veien.

- On viu Toni el ferrer?

- Allà davant.

- Mil gràcies.

Pujaren la costereta i entraren a cal ferrer.

- Passen, passen, senyors meus! feia Pepeta.

- Avant, avant- els deia ben tranquil el Toni-, que ja anàvem a tirar l’arròs a l’olla.

I el Nostre Senyor i sant Pere entren fins a la cuina.

- I què ens heu fet, què ens heu fet de dinar?- pregunta tot somrient sant Pere, que sempre ha estat molt comunicatiu.

- Arròs amb pollastre!- fa Toni quasi cridant.

S’assegueren tots sis a taula en santa pau i quietud, i després que el mateix Jesucrist hagué beneït l’arròs, es posaren a dinar. I, llavors, el matrimoni tingueren una sorpresa que els va omplir d’una certa temor. I és que van començar a escudellar-se, i Toni, la dona i tots, van veure com eixien d’entremig de l’arròs i el brou, primer les dues ales d’un pollastre i després les dues cuixes, i així fins traure els plats tot aquell sant animal que no havien posat. Del conill, no en veren cap bocí.

Caram Pepeta! Ella adreçava unes mirades de reüll amb els seus càndids ulls blavets! 

No al pollastre, sinó al  seu home.

Però el Nostre Senyor i sant Pere estaven contents i no feien cap mostra de mal humor, tot xarrant i preguntant sobre la ferreria, el poble i el treball dels xicons a l’escola.

S’acabà la menjada i Toni tingué valor de dir:

- Què, els ha agradat del dinar?

- Sí, estava molt bo- respongué amb veu pausada el Senyor.

-Quin arròs amb pollastre! Alabà més concret, sant Pere; però com si tal cosa...sense cap deix d’ironia en la veu.

- Sant Pere, em concediran allò que et demane si em trobe en un apur com el de l’altre dia? Es va atrevir a dir-li el ferrer.

Pepeta suava de veure com era d’agossarat el seu marit.

- Primer demanaré permís al Nostre Senyor, i, si a ell plau, t’ho concediré- va prometre sant Pere.

Les dues persones celestials, dit açò, s’acomiaden molt afectuosament del matrimoni i dels xiquets i se’n van. L’únic que, la dona més que Toni, van observar que en la cara del Senyor es reflectia una certa tristesa.

El ferrer els acompanyà a la porta, i, llavors, ja fora del llindar, li digué sant Pere:

- Has fet bé d’eixir a dir-nos adéu com és degut, perquè volia dir-te una cosa i no afligir la teua muller.

-Què he fet?

-Has volgut enganyar el Nostre Senyor.

- Perquè, encara que tenia ales- intervingué llavors Jesucrist-, no era pollastre sinó conill, com tu saps.

- Així que, sentin-ho molt- conclogué sant Pere-, jo, que puc lligar i deslligar en les coses de la terra, sentencie que, per mentider, no podràs entrar al cel.

No va haver manera de fer-los canviar d’opinió. I així quedà la darrera paraula.

Toni se’n va entrar en casa, i no en digué res de la dona. I com que ell es pensava que la mort la tenia lluny, poc a poc es va tranquil·litzar.

Però els anys es van esmunyir ben de pressa, entre unes coses i altres. Els xics del ferrer es feren grans- i dos bons ferrers que van eixir: l’un era ferrador, i l’altre, manyà- es casaren i es van establir a dos pobles de la rodalia. Toni i Pepeta van continuar a Bèlgida, i els fills venien sovint a veure’ls.

I va arribar un hivern que va nevar dues o tres vegades, i en una suada d’aquelles que Toni agafava, un corrent d’aire gelat li va portar una pulmonia que el va tombar al llit. Pepeta li clavà damunt bona cosa de flassades, li féu tassetes calentes, li posà pegats de farina de llinós i mostassa amb tanta constància, que el ferrer a poc a poc es va posar bo. Però com que s’havia quedat més fluix que un tocacampanes, a darreries d’estiu va tornar a caure ben malalt, aquesta vegada del ventrell, i de veres es posà a les portes de la mort.

Un matí, Pepeta se n’anà en una correguda a comprar a la plaça. Toni, d’allí a poc, tot sol com s’havia quedat i colgat en el llit, va veure que s’obrí la porta del dormitori i que entrà un home molt estranyament vestit i de rostre maligne. Era el dimoni; li deien En Banyatorta. El ferrer, és clar, li va conèixer la diabòlica retirada, perquè ell de babau no tenia res.

- Vens per mi?- li preguntà.

- Sí, per tu vinc.

- Ja esperava que vindries. Després del que em va dir sant Pere quan vingueren a dinar...En fi: no hi ha remei?

En Banyatorta, plantat al davant del llit, somreia.

- Jo m’haig de vestir. Prosseguia el ferrer-. Mentrimentres, vols fer-te un gotet de vi?

- Bé. A on el tens?- preguntà el dimoni.

- Baix al celler; ja el veuràs si hi baixes. Com que no tenia diners per a comprar-me un tonell, tinc el vi dins una gran gerra. La destapes i en beus tot el que vols.

Quan se n’hi baixa el dimoni, Toni diu de pensament: <<Pere, estic en pas estret...Fes que caiga dins la gerra del vi i que no se’n puga eixir si no ho mane jo >>.

Sant Pere el va sentir. I en un instant demanà parer el Nostre Senyor.

- Què hi faig?

- Tu veges...Li vas donar paraula!...

I això passà.

En Banyatorta destapà la gerra des d’un escaló de la vora, i sense saber com, relliscà i caigué de cap dins, i la tapadora es quedà encaixada...tapant de nou la gerra.

Començà a brams:

- Ferrer, deixa’m eixir! Ferrer, deixa’m eixir! Deixa’m i me n’aniré sense tu!

Toni ho sentia de dalt claret.

-Me’n dones paraula?- diu al dimoni.

-Paraula d’En Banyatorta.

-Bé; ves-te’n!

Aleshores pogué el dimoni alçar la tapadora. Quan arribà a l’infern, de seguida demanà parlar amb el Dimoni Major.

- Passa, passa, En Banyatorta...Que no el portes?- pregunta l’amo dels dimonis al veure’l.

- Amo, el ferrer de Bèlgida és més diable que tots nosaltres...Jo no torne per ell.

Li ho contà tot, fil per agulla.

- Bé, n’enviarem un altre allà amunt.

En Potallarga, un dimoniet molt animós, al sentir-ho per la porta entreoberta del recambró, va i diu pel badall:

- Demà, si l’amo m’hi deixa, aniré jo per Toni el ferrer.

I així va succeir.

Quan Pepeta se’n va anar les vuit del matí a casa d’una veïna per foc, aparegué En Potallarga dins l’habitació de Toni.

- Véns per mi?- demanà ell al veure’s un altre diable.

- Sí.

- Vols un gotet de vi?

En Potallarga es posà a riure:

- Que et penses que sóc tan babau com l’altre?

Llavors, Toni simulà un colp de tos, i, mentrestant, pregà de pensament: <<Pere, fes que aqueixa cadira que hi ha als peus del llit s’òmpliga de punxes, que s’hi assente el dimoni i que no puga alçar-se si no ho mane jo>>.

- Espera’m un poc- fa el ferrer amb veu rogallosa-; tinc un malestar que no m’hi veig.

En Potallarga pensà: <<Açò està si cau no cau>>. I s’assegué a la cadira. I a l’acte començà a pegar crits i udols.

- Oi, oi!- rabiava l’energumen. I Toni es reia a boca plena.

- Deixa’m alçar, ferrer de la picoleta! Deixa’m alçar, i et promet que no t’enduré.

El deixà alçar-se i el dimoni desaparegué.

L’endemà mateix, el Dimoni Major va enviar per l’ànima d’aquest artesà un altre diable que es deia En Cua-roscada.

La dona del ferrer, és clar, per una cosa o altra, havia d’eixir alguna volta de casa. 

Aquell matí agafà dos cànters i se’n va anar per aigua a la font. En Cua-roscada aprofità el moment per presentar-se davant Toni, i la de sempre:

- Toni, vinc a per tu!

- Oi, un altre?- renegà el ferrer i va afegir:- M’hauré de vestir primer, no? Mentrimentres, ves al corral i menja’t unes quantes figues...

A l’oir allò de menjar figues, En Cua-roscada, que era molt llépol, va sortir, i com un gat se’n va pujar dalt la figuera.

<<Pere, per favor>>, va fer Toni de pensament llavors, <<que no puga baixar de l’arbre mentre que jo no ho mane>>.

Aleshores va tornar la muller, deixà els cànters al canterer, mirà per la porta del corral i vegué aquell ser monstruós, dalt de la figuera, vinga menjar figues.

- Això què és?- pegà un crit.

- Vine i t’ho contaré.

Ella entrà al dormitori i Toni li ho explica tot. I acabà dient-li:

- Corre a la casa de la vila i encarrega a l’agutzil de fer de seguida un pregó: que tots els xiquets del poble que vulguin, que vinguin amb pedres per tirar-les al dimoni. Per cada cantalada que li encerten els donaré una figa de la meua figuera.

Quina tabola en el poble! Tut, tut, tuut! <<Es fa saber...>> I vinga d’acudir xicons.

En Cua-roscada es va veure perdut. Les pedres brumien per dins el fullatge de la figuera, i ell, amb sorpresa, tirà a baixar-se’n i no va poder: tenia els peus aferrats a les rames.

- Ferrer, bon ferrer!, que no tiren més pedres; et done paraula de no tornar per tu, ni jo ni ningú!

Aleshores Toni va dir en veu alta:

- Que el deixen estar ja i que puga baixar-se’n de la figuera.

Així, els xiquets pararen la pedreguera i En Cua-roscada pogué baixar de la figuera i emprendre la retirada vergonyosa.

Toni es va posar bo, i ell i Pepeta reprengueren de bell nou una vida tranquil·la que els fills i néts omplien de felicitat.

I Toni, com la seua muller, es feren molt vellets, i va arribar pel seu curs natural, que el ferrer es posà malalt de veres. Quan es va adonar que les forces de la vida se li n’anaven i que es moria de veritat, cridà la dona:

- Pepeta, vaig a morir-me.

Ellà començà a plorar, i ell li digué:

- Dona, si ja som vells...Jo ara em morc, i tu ja vindràs un dia o altre a buscar-me. I allà al cel...tu saps que bé que estarem?

- A quin cel, Toni? Tu no aniràs al cel. ¿Que no recordes la grossa mentida de l’arròs amb pollastre?

- És deveres, Pepeta!- i amb espenta va reaccionar-. En tal cas, mira: quan estaré mort, em poses dins la caixa les mordasses d’arrancar claus, un bon martell i un grapat de claus mullats en aigua beneïda.

- Així ho faré, Toni del meu cor!

Allà la matinada, quan queia la rosada més fina sobre la blanca terra de la vall, va morir el ferrer, i ho féu tranquil, content, com sempre ho havia estat. La dona li complí la darrera comanda.

A mitjan vesprada va ser l’enterrament, tot el poble darrere el taüt de Toni el ferrer, tots tristos i apenats. Els pinars del Benicadell rebien el sol morent.

Així va finir la pelegrinació terrenal de Toni. Vejam ara què fa d’allí en avant, puix ja sabem que ell tenia alguns comptes per aclarir en el cel i a l’infern.

Va arribar a les portes de l’infern i amb gran sorpresa les trobà tancades: els dimonis li havien pres por i es negaven a rebre’l.

Toni trucà amb el martell i sentí:

- Fora!

- Puja-te’n al cel!

El Dimoni Major, que no el coneixia personalment, digué:

- Xe, vaig a guaitar per aquella finestra i veuré quina planta té.

I, en efecte, obrí i tragué el cap per la finestra, i a l’acte, pem! Toni, rient, rient, li pegà mordassa i li arrancà mig nas.

- Ai de mi, quin salvatge!- brama Satanàs tancant la finestra horroritzat.

Mentrestant, sentien uns colps estranys en les portes i finestres.

- I si se’ns cola dins?- preguntaven uns dimonis.

Tot el contrari. Toni els cridà des de fora:

- Ara ja esteu aviats! Us he clavetejat portes i finestres amb claus mullats en aigua beneïda. Arrimeu-vos-hi si podeu!

L’infern quedà tancat a pedra-puny, i per allò dels claus, beneïts tan intensament, els dimonis no podien ni acostar-se a desclavar les ventalles.

Llavors, el ferrer, satisfet, començà a enlairar-se. Se’n puja seguit al cel, a provar-hi fortuna; això sí: tot ple de dubtes.

S’hi acostà i ja distinguia les portes d’ivori i topazis. Dins es sentia una música dolcíssima que s’escapava per les reixes d’argent dels finestrals entreoberts.

Tocà a la porta, i de veres, va tenir una gran alegria  perquè va eixir el seu company, el ferm i campal amo de les claus del cel, o siga, sant Pere.

- Xe, com et trobes? I com està també el Nostre Senyor?

- Estem tots bons, gràcies a Déu- féu sant Pere-; però...tu ja saps que no pots entrar. ¿On aniríem a parar si deixéssim entrar ací persones que han tingut l’atreviment de soltar una mentida al mateix Jesucrist?

- Sí, està molt lleig- es resignà el ferrer, però va afegir:- Mira, Pere, jo he anat primer a l’infern, que és la cosa que m’havíeu destinat. Però allà avall, no em volen...

Sant Pere va dubtar.

- Espera’t una mica- li digué. I se’n va entrar a parlar amb Jesucrist.

- Ja és ací el de l’arròs amb pollastre, Senyor. Què vol que en fem?

- Tu, Pere, pregunta-li per què posa conill i no pollastre en el dinar, i si t’apanya la resposta que et donarà, pots deixar-lo entrar per sempre.

- Bé, Senyor.

Ix a la porta sant Pere i preguntà al ferrer:

- Per què poses conill i no pollastre en l’arròs com ens havies dit?

- Perquè tenim por no fos que de la Passió, reencarnat, ¡i que et donés un disgust!

Sant Pere no poder estar-se d’esclatar la rialla.

- Això està ben xarrat!- alabà tot complagut.

I, ben divertit i pensant que amb un ferrer tan campal com aquell tindria sempre distracció i les claus a punt i els panys del cel ben arreglats, el deixà entrar per fi a gaudir de la felicitat eterna.