Glossari: Competència literària.

Per a Pozuelo les teories de la competència literària es poden reduir a dues: la teoria de Bierwish i la teoria de Van Dijk.

En primer lloc, Bierwih entén la competència literària com una capacitat que possibilita tant la producció d’estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes. A més, diu que la competència literària no és una capacitat innata, sinó un domini o habilitat, condicionada per factors sociològics, històrics i estètics.

En segon lloc, Van Dijk l’entén com una descripció i explicació de la capacitat per produir i interpretar textos literaris. A més, diu que la competència està vinculada a l’acceptabilitat.

Antonio Mendoza va reconèixer dos tipus de competència literària: un primari, pròxim al coneixement intuïtiu i, un altre, d’aprenentatge i adquisició sociocultural.

D’una altra banda, la competència literària es concep com un procés de desenvolupament de les capacitats i destresses per part de l’alumne, com a resultat de l’articulació entre els seus coneixements literaris, interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i de disfrutar de les obres literàries per poder establir valoracions i associacions en l’ordre del que és literari. 

A més a més, també podem dir que la competència literària és la capacitat per a produir i interpretar textos literaris. Aquesta capacitat suposa utilitzar i entendre la gramàtica de la llengua en la que el text està escrit i l’ús de certes regles específiques de la gramàtica literària.

Cal dir que el desenvolupament de la competència literària necessita de la lectura com activitat bàsica per a l’accés a la construcció (elaboració, acumulació i organització) de sabers metadiscursius i metaliteràris. També cal dir que en tot el procés de formació en el aprenentatge de dominis receptors i d’habilitats de lectura, tenen una especial rellevància la correlació de les competències literària i lectora junt amb el intertext del lector. Aquest és un component bàsic de la competència literària, ja que l’intertext personal dona suport, en gran part, als coneixements lingüístics del receptor.

A més, cap dir que el concepte de competència literària va sorgir com una abstracció paral·lela a la proposta generativista de la competència lingüística, és a dir, com a concepció ideal de un conjunt de coneixements interioritzats que habilita la producció i la recepció de creacions literàries. En els primers treballs de la competència literària van aparèixer diverses opcions. Primerament, va ser definida com una adquisició sociocultural, sorgida del contacte directe amb creacions valorades com a literàries. D’una altra banda, J.J. Thomas (1978) va indicar que la “competència literària no es una facultat general, sinó una aptitud apresa” i és una facultat derivada i relacionada amb la competència lingüística.

Finalment, dir que la competència literària es desenvolupa en distints (i successius) moments, és per això que les distintes etapes suposen distints graus de formació.